La crisi del mercat immobiliari continua abaixant preus encara que, això sí, les baixades en les valoracions són cada vegada menors. Aquesta circumstància atrau molts inversors, cosa que encara no s'ha traduït en una millora del sector ...
El totxo no para de caure. Els preus del metre quadrat no han deixat de baixar des de l'any 2008, quan es va desencadenar la major crisi econòmica de l'Espanya recent. Això sí, aquest retrocés és la menor variació interanual que es registra des de 2008, per la qual cosa s'entreveu el final del llarg túnel pel qual ha passat la indústria en els últims set anys. Molts inversors s'han decantat per tornar a injectar fons en el mateix sector que tants disgustos ha generat des que es va desencadenar la crisi.
Segons les dades, el volum d'inversió en el mercat immobiliari madrileny va arribar als 6.347.000 d'euros entre juny de 2014 i maig de 2015. Barcelona també s'ha instal·lat a la senda del creixement i ha registrat un 46% més d'inversió. El saldo per a tot Espanya: 13.000 milions d'euros en un any, amb gran presència de capital estranger.
Madrid és la catorzena ciutat del món amb més afluència de diners de l'exterior per destinar al mercat immobiliari. Cal llavors preguntar-se per què no pugen els preus dels habitatges, ja que si la demanda està creixent els venedors podrien pujar els preus.
Per començar, caldria aclarir que no tot el maó és per a habitatges. De fet, també es produeixen grans inversions immobiliàries per a oficines o instal·lacions industrials. El de l'habitatge, és un mercat on la recuperació real es pot dilatar fins als 2 ó 3 anys. El sector està molt influït per la solvència dels compradors, que majoritàriament són ciutadans del carrer que encara pateixen les conseqüències de la crisi econòmica.
La tipologia de molts dels treballs que s'estan creant (contractes precaris i salaris baixos) fan poc viable l'adquisició d'un habitatge per a la població en edat d'emancipar-se, la franja social que tradicionalment ha representat el gruix de la demanda.
La recuperació és desigual. Les propietats urbanes de primera qualitat es beneficien de la millora econòmica i creditícia, però encara hi ha moltes unitats residencials de baixa qualitat desocupades en zones perifèriques i desfavorides. Són raons per al realisme, encara que ja s'estigui acabant l'hora del pessimisme.